Pla Pastoral Diocesà - LLIBRE II - Tema 5: Primer anunci i discipulat

INVOCACIÓ Oh Esperit Sant, Amor del Pare, i del Fill, inspira'm sempre el que he de pensar, el que he de dir, com ho he de dir, el que he de callar, com he d'actuar, el que he de fer, per a glòria de Déu, bé de les ànimes i la meua pròpia Santificació. Esperit Sant, dona'm agudesa per a entendre, capacitat per a retindre, mètode i facultat per a aprendre, subtilesa per a interpretar, gràcia i eficàcia per a parlar. Dona'm encert en començar, direcció en progressar i perfecció en acabar. Amén. PER A REFLEXIONAR I PREGAR: > Perquè diu l'Escriptura: Ningú que crega en ell quedarà confós. En efecte, no hi ha distinció entre jueu i grec, perquè un mateix és el Senyor de tots, generós amb tots els que l'invoquen, doncs tot el que invoque el nom del Senyor serà salvat. Ara bé, com invocaran a aquell en qui no han cregut?; com creuran en aquell de qui no han sentit parlar?; com sentiran parlar d'ell sense ningú que anuncie? i com anunciaran si no els envien? Segons està escrit: Quins peus més bells els dels qui anuncien la Bona Nova del bé! **(Rm 10, 11-15)** > Jo soc el cep, vosaltres les sarments; el qui roman en mi i jo en ell, eixe dona fruit abundant; perquè sense mi no podeu fer res. Al qui no roman en mi el tiren fora, com la sarment, i s'asseca; després els recullen i els tiren al foc, i cremen. Si romaneu en mi i les meues paraules romanen en vosaltres, demaneu el que desitgeu, i es realitzarà. Amb això rep glòria el meu Pare, amb què doneu fruit abundant; així sereu deixebles meus. Com el Pare m'ha estimat, així us he estimat jo; romaneu en el meu amor. Si guardeu els meus manaments, romaneu en el meu amor; de la mateixa manera que jo he guardat els manaments del meu Pare i romanc en el seu amor. Us he parlat d'això perquè la meua alegria estiga en vosaltres, i la vostra alegria arribe a la plenitud. Aquest és el meu manament: que us estimeu els uns als altres com jo us he estimat. **(Jn 15, 5-12)** 5.1 INTRODUCCIÓ El camí de la fe és un procés vital que s'inicia amb un encontre personal amb Jesús, es desenvolupa en una conversió contínua, i culmina en un procés de discipulat madur. Aquest itinerari no és lineal ni automàtic, sinó un diàleg d'amor entre la iniciativa gratuïta de Déu i la llibertat de la persona, acompanyat maternalment per l'Església. Tot això es produeix en un context secularitzat, on la transmissió de la fe no pot donar-se per suposada. Necessitem anunciar Crist amb convicció, creativitat i proximitat. 5.2 L'HORITZÓ D'UNA COMUNITAT DE DEIXEBLES MISSIONERS La V Conferència General de l'Episcopat Llatinoamericà i del Carib a Aparecida va articular la identitat del cristià per al nostre temps com una unitat inseparable: deixeble i missioner. No es pot ser deixeble sense ser missioner, ni missioner sense ser deixeble de Jesús. El deixeble és aquell que, havent trobat Jesús, s'asseu als seus peus per a aprendre d'Ell, per a conformar la seua vida amb la d'Ell. El missioner és aquell que, impulsat per l'amor i l'alegria d'eixe encontre, no pot contindre el desig de comunicar-ho a uns altres. A més, la vocació al discipulat és, per la seua pròpia naturalesa, una "con-vocació" a la comunió en l'Església, ja que és en la comunitat on es viu, s'alimenta i s'expressa el seguiment de Crist. Algunes característiques del deixeble missioner són: * Segueix Jesús, se sent cridat a ser missioner (no per obligació, sinó per experiència d'encontre amb Crist). * Viu el seu discipulat com a Església, en comunió (per a sostindre la fe i donar testimoni). * Escolta la Paraula. * Mostra una vida sacramental. Una comunitat de deixebles missioners és, per tant, una comunitat on cada batejat és conscient i assumeix activament la seua corresponsabilitat en la missió de l'Església. Aquesta consciència naix de la certesa que el mandat missioner no és una tasca reservada a "especialistes", sinó que pertany a la naturalesa mateixa de la vida cristiana. Com afirmava Sant Pau, predicar l'Evangeli no és un motiu de glòria, sinó "un deure que m'incumbeix". "El fet de predicar no és per a mi motiu d'orgull. No tinc més remei". (1Cor 9, 16) El camí del discipulat, com tot camí de creixement, està ple de desafiaments, proves i moments d'obscuritat. Per això, requereix un acompanyament continu per a perseverar, aprofundir i discernir els següents passos. Aquest acompanyament pot adoptar diverses formes, adaptades a les necessitats i etapes de cada deixeble. 5.3 QUÈ ÉS EL PRIMER ANUNCI? El Primer Anunci és un missatge que interpel·la i obri la porta a la conversió, és la proclamació senzilla i directa de l'amor de Déu manifestat en Jesús. No ha de confondre's amb una classe de catequesi, una explicació teològica complexa o un discurs moralista. Més aïna ha de ser un testimoni personal, breu i clar, realitzat mitjançant un llenguatge pròxim. I el nucli del que hem de transmetre és el "Kerigma". El Kerigma és el punt de partida de tota l'acció evangelitzadora de l'Església. Es resumeix en la proclamació joiosa i personal que ressona en el cor de cada home i dona: «Jesucrist t'estima, va donar la seua vida per salvar-te, i ara està viu al teu costat cada dia, per a il·luminar-te, per a enfortir-te, per a alliberar-te». Aquest Kerigma no és un mer conjunt de doctrines, sinó l'anunci d'un esdeveniment, de l'encontre amb una Persona, que dona un nou horitzó a la vida, responent així a l'anhel d'infinit que hi ha en tot cor humà. Perquè aquest Primer Anunci siga eficaç en el món contemporani, detallem una sèrie de característiques indispensables: * Perquè siga eficaç, el Primer Anunci ha de donar-se en el moment en què la persona obri el seu cor, per la qual cosa hem d'acompanyar, sense jutjar, la persona destinatària d'aquest. * Expressar l'amor salvífic de Déu és previ a l'obligació moral i religiosa: la gràcia precedeix la llei; el do precedeix l'exigència. * No imposar la veritat sinó apel·lar a la llibertat: l'Evangeli es proposa, no s'imposa, respectant el sagrari de la consciència de cada persona. * Posseir unes notes d'alegria, estímul, vitalitat: un evangelitzador trist és un contrasentit. L'Evangeli és, per definició, "Bona Nova", i ha de ser comunicat amb el goig que brolla de l'encontre amb Crist ressuscitat. * Tindre una integralitat harmoniosa: no ha de reduir-se a unes poques doctrines, sinó presentar la bellesa del designi de salvació en la seua globalitat. 5.4 ACCIONS I HABILITATS QUE ENS EXIGEIX EL PRIMER ANUNCI Aquestes característiques del Primer Anunci requereixen, al seu torn, actituds específiques en el deixeble missioner, qui està cridat a cultivar la proximitat, obertura al diàleg, paciència i acollida cordial que no condemna. A més, com hem dit, el deixeble missioner que realitza el Primer Anunci viu el seu discipulat com a Església, en comunió, ja que és en la comunitat cristiana on es viu, s'alimenta i s'expressa el seguiment de Crist. El Kerigma no pot ser un esdeveniment esporàdic o un programa aïllat. Una comunitat evangelitzadora és aquella on el Primer Anunci no és només "una cosa que fa", sinó "una cosa que és". La comunitat evangelitzadora s'edifica sobre tres pilars fonamentals: el testimoni, l'acollida i la misericòrdia. **Testimoni i credibilitat** Sant Pau VI va afirmar en *Evangelii Nuntiandi* que "l'home contemporani escolta més a gust els qui donen testimoni que els qui ensenyen" (EN 41). El Papa Francesc, citant Benet XVI, reitera que "L'Església no creix per proselitisme sinó «per atracció»" (EG 14). Aquesta atracció naix del goig que irradia qui s'ha trobat veritablement amb Crist. Per tant, el testimoni creïble, personal i comunitari, és la primera i indispensable forma d'evangelització. **Acollida, escolta activa i diàleg** Una comunitat que anuncia l'amor incondicional de Déu ha de ser, abans de res, un lloc d'acollida incondicional. Això exigeix una cultura d'hospitalitat radical, on tots, especialment els pobres, els qui dubten, els ferits i els allunyats, puguen sentir-se "acollits, estimats, perdonats i encoratjats a viure segons la vida bona de l'Evangeli" (EG 114). Aquesta acollida es concreta en una actitud d'escolta profunda i empàtica, inspirada en la paràbola del Bon Samarità. Això implica detindre's, eixir de la pròpia comoditat i escoltar sense jutjar, practicant l'"art de l'acompanyament". El diàleg no és una mera tàctica de comunicació, sinó una recerca compartida i respectuosa del bé i la veritat, que "impulsa la cultura de l'encontre" i construeix l'amistat social, evangelitzada i evangelitzadora. **Misericòrdia i Caritat Cristiana** "La misericòrdia és la biga mestra que sosté la vida de l'Església" (MV 10). Quan una parròquia o un cristià és conegut per la seua acollida incondicional, el seu servei als pobres i la seua capacitat d'escolta, construeix un "capital relacional" de confiança i credibilitat. Aquesta experiència viscuda de fraternitat genera una autèntica curiositat en l'altre: "Per què viuen així? Què els dona aquesta esperança?" (EN 21). Aquesta pregunta, que naix de l'experiència, obri la porta perquè el Kerigma siga proposat no com una doctrina a acceptar, sinó com la resposta a una inquietud que l'altre ja sent. Hem de transmetre la fe en un context on Déu pareix irrellevant, en una societat secularitzada i secularitzant. La clau està a mostrar com l'Evangeli respon a les preguntes existencials que acompanyen l'ésser humà en tot temps i lloc, en el nostre temps i espai també. **Sinodalitat** Com es va veure en el tema anterior, la sinodalitat és el camí que Déu espera de l'Església en aquest tercer mil·lenni. No és una moda ni un mètode organitzatiu. Significa caminar junts com a Poble de Déu, escoltant la veu de l'Esperit, discernint en comunitat i participant tots en la missió evangelitzadora. La sinodalitat és, en essència, una manera de relacionar-se. Una parròquia sinodal és una comunitat que practica l'escolta, fomenta l'encontre i la fraternitat a través del diàleg pacient, tot això necessari per al Primer Anunci: la forma en què ens tractem i escoltem és ja, en si mateixa, una proclamació de l'Evangeli. Això significa que, abans que diguem una paraula sobre Jesús, la gent ha de poder experimentar en nosaltres una Església que camina junta, que escolta, que respecta, que inclou. En altres paraules: si les parròquies volen ser més evangelitzadores, primer s'han de convertir en comunitats visiblement sinodals. El món no creu en sermons sobre la germandat, però sí que és impactat pel testimoni de comunitats que realment caminen juntes. 5.5 PER UNA CULTURA DEL PRIMER ANUNCI: FAMÍLIA, TREBALL, XARXES SOCIALS, ENCONTRES INFORMALS, EINES… Perquè siga fecund, el Primer Anunci ha d'estar arrelat en un "ecosistema" parroquial, una "cultura" comunitària que el faça creïble, el sostinga i l'irradie constantment. La cultura del Primer Anunci assumeix i inclou la crida que va realitzar el Papa Francesc: "Reiterades vegades he invitat a desenvolupar una cultura de l'encontre. Significa que com a poble ens apassiona intentar trobar-nos, buscar punts de contacte, tendir ponts…" (FT 215-216) Fa uns anys la religió es transmetia en la família, l'escola i el barri. Actualment vivim en una societat en què la religió és considerada una elecció més dels individus, a fi d'aconseguir el que tots busquem: una vida feliç. És per això que els catòlics hem de donar un testimoni alegre de la nostra fe. En primer lloc, en la nostra família, lloc on naix la fe. En segon lloc, hem de donar testimoni en el treball, perquè la nostra vida professional es torne en una oportunitat d'evangelitzar. Finalment, hem de fer el primer anunci en aquells espais i encontres informals: en un café, en moments quotidians, quan anem passejant o quan ens comuniquem a través de mitjans digitals. El Primer Anunci, des d'aquesta perspectiva, deixa de ser un acte aïllat per a transformar-se en una actitud permanent d'aquell que vol compartir la seua fe. Són els catòlics que viuen la seua fe amb alegria i compromís els qui són capaços d'anunciar Crist en qualsevol context. També comptem amb eines de Primer Anunci: són recursos i mitjans que ajuden a comunicar el Kerigma de manera clara, senzilla i eficaç. No són objectes físics, sinó mètodes, actituds i recursos pastorals que faciliten l'encontre personal amb Crist. Així mateix, existeixen materials de formació que poden capacitar els creients per a dur a terme un Primer Anunci més eficaç. MOMENT DE PARTICIPACIÓ Algunes preguntes que ens poden ajudar a la reflexió i a la conversa en l'Esperit: * Què significa per a tu ser deixeble missioner? * Com presentaries el Kerigma a algú que mai ha sentit parlar de Jesús? Quines habilitats necessites desenvolupar per a realitzar el Primer Anunci? * Què experimenta una persona que entra per primera vegada en el nostre temple o es reuneix amb nosaltres: una comunitat que s'escolta mútuament i que l'acollirà, o un grup de persones que van cadascuna a la seua? * Coneixes alguna eina de Primer Anunci? Quins avantatges i inconvenients té? ACCIÓ DE GRÀCIES > "Gràcies, Esperit Sant, per la teua presència. Confirma allò discernit i enforteix la nostra comunió perquè la xarxa no es trenque. Amén." ORACIÓ PER L'EVANGELITZACIÓ (tots junts) Senyor Jesús, Bon Pastor que acompanyes el caminar del teu Poble i que en cada porció de la teua Església fas present la força incessant de l'Esperit. Desperta en les nostres comunitats la consciència de la teua presència entre nosaltres, quan ens reunim per a celebrar l'Eucaristia, i quan rebem la gràcia dels Sagraments. Il·lumina les Parròquies i moviments, perquè acollint els signes dels temps, sàpien oferir al nostre món la Bona Nova de l'Amor de Déu per tots els homes. Inspira en cada cor el compromís de ser Església Missionera, que ens recorde la vocació rebuda des del nostre Baptisme a anunciar l'Evangeli amb el testimoni de la nostra vida. Acull la nostra oració per l'Evangelització en la nostra arxidiòcesi de València, que confiem a la intercessió de Maria, Mare de l'Església i Estrela de la nova Evangelització. Ella, la primera evangelizadora, ens acompanye i ens ajude a oferir amb alegria i delicadesa el missatge de Vida Eterna. Amén.