Homilia sant Pare - Plaça Cibeles (Madrid, 7 juny 2026)

Estem reunits al voltant de l’Eucaristia, el do de la presència viva de Crist enmig de nosaltres. Ell, que va voler oferir-nos la seua vida per fer-nos entrar en la comunió del Pare i convertir-nos en fills seus, està ací, com a Pa viu baixat del cel, que ens alimenta amb la mateixa vida de Déu, amb un amor més fort que la mort. Aquesta memòria del Senyor present en el Pa eucarístic està en el cor de la vostra fe i de la història del vostre poble. Ací a Madrid, però també en tants altres llocs d’Espanya, el Corpus Christi no és una festa més del calendari litúrgic, sinó un tornar a les arrels de la fe per renovar l’amor i la fidelitat a Déu. Les solemnes processons d’aquest dia han plasmat durant segles la pietat, l’art, la música, l’arquitectura i la vida del poble espanyol i, encara hui, expressen i manifesten el sentiment espiritual d’aquest país també a través de la bellesa i l’elegància de les catifes florals, dels altars als carrers, de la cura de les custòdies i dels expositors, dels cants i dels ornaments. No es tracta d’una manifestació exterior, d’una supervivència folklòrica o d’un simple adorn estètic: ací es tracta de la fe en la presència del Senyor ressuscitat, que està viu i continua passant enmig de nosaltres, que es fa pa per a la nostra fam de vida i visita els racons del nostre cor i de la nostra història, també els més foscos. Així, si en la Celebració eucarística Crist s’entrega com a aliment, la processó diu que Ell no roman tancat al temple, sinó que ix al nostre encontre. Jesús camina pels carrers, travessa les places, visita els nostres barris, habita els llocs de la nostra vida quotidiana. Ell és el Déu proper que camina amb el seu poble, el Senyor de la història, consol dels febles, llum per a les famílies, esperança per als malalts, pau per a qui pateix. El Crist que passa pels carrers en la custòdia és el mateix que s’identifica amb els pobres, els abatuts, els qui estan sols i desemparats. No és casual que ací, a Espanya, l’Església haja unit durant anys la solemnitat del Corpus Christi amb el Dia de la Caritat. No es tracta únicament de traure la custòdia, sinó de deixar-nos traure nosaltres mateixos de l’egoisme, de la indiferència, d’una fe còmoda i privada, per respondre a la seua invitació a la conversió, a canviar la mirada, a acollir la seua presència que ens transforma i ens fa constructors d’un món nou. (…) Per tant, ací tenim un encàrrec per a l’Espanya d’avui i de demà: que la religiositat que des de fa segles anima aquest país no siga un museu del passat que visitar, sinó una escola de fe de la qual beure també hui. Una escola que ens ensenya a agenollar-nos davant de Déu i davant del proïsme, perquè ningú no pot agenollar-se davant del Senyor i menysprear el germà; una escola que ens ensenya la gratitud de l’amor que es fa do, perquè circule entre nosaltres i trenque les cadenes de tot egoisme; una escola de la qual aprenem que Déu és presència real i que també nosaltres estem cridats a estar presents en les situacions i en els desafiaments de la societat, a no fugir, a comprometre’ns personalment en la construcció del bé comú.