El Do del ministeri sacerdotal

El passat 20 de juny sis nous sacerdots es van incorporar al presbiteri diocesà després d’uns anys de discerniment vocacional i de formació en els seminaris de la nostra diòcesi. Durant este temps han anat madurant en la seua resposta al Senyor, una resposta que és exigent, perquè quan Ell crida a algú al ministeri li està demanant un lliurament total i sense reserves perquè el seguisca i el servisca. La crida al sacerdoci és un honor perquè és un gest de confiança del Senyor en aquell que ha sigut triat per a esta missió, però és un honor perquè és una gràcia. L’autor de la Carta als hebreus ens ensenya que ningú pot arrogar-se l’honor del sacerdoci. Vos convide que preguem per estos nous sacerdots perquè sàpiguen agrair cada dia al Senyor el do que han rebut i el visquen amb humilitat i esperit de servici. Demanem que visquen el seu ministeri des d’un esperit de caritat envers el Poble de Déu. Tots els batejats estem cridats a la santedat. Si algú no hauria d’oblidar això en la seua vida som els sacerdots. Però no hem d’oblidar que també nosaltres podem fallar-li al Senyor, perquè experimentem constantment les nostres debilitats. La consciència de la nostra fragilitat ens ha de portar, en primer lloc, a viure el nostre ministeri sense l’arrogància d’aquells que se senten perfectes i millors que els altres cristians. He de confessar-vos que al llarg de la meua vida sacerdotal he conegut a cristians i cristianes que en la senzillesa i la humilitat de la seua vida m’han evangelitzat, perquè m’han fet plantejar algunes preguntes que m’han ajudat a créixer en el meu desig de seguir al Senyor. En segon lloc, el reconeixement d’esta fragilitat ens ha de portar a ser comprensius, solidaris i misericordiosos amb les debilitats dels altres. Un sacerdot que viu des d’esta humilitat, viu el seu ministeri des de la caritat pastoral. Que els nous sacerdots estimen al Poble de Déu. Demanem que centren la seua vida en l’Eucaristia. El Concili Vaticà II ens va ensenyar que el més important en la vida d’un sacerdot és la celebració de l’Eucaristia. Que no deixen d’admirar-se cada dia de la grandesa d’este sagrament; que la celebració diària de l’Eucaristia siga per a ells una trobada viva amb el Senyor; que no obliden que en ell es conté tot el bé espiritual de l’Església, que és Crist la nostra pasqua; que siga la font en la qual s’alimente la seua espiritualitat sacerdotal. Però, l’Eucaristia, sent el més important, no és l’única cosa. L’Eucaristia, ben celebrada, ens ha de portar a que la nostra vida adquirisca una forma eucarística: a viure el ministeri com a servici i lliurament de la pròpia vida. Si la vida d’un sacerdot no és configurada d’esta manera per l’Eucaristia, això pot ser signe que la celebra superficialment. En l’Última Cena, després d’instituir l’Eucaristia, el Senyor va ensenyar als deixebles que el major s’ha de fer com el menor; el que governa com el que servix, perquè Crist està entre ells com el que servix. Un sacerdot que estiga al servici de l’Eucaristia ha d’estar sempre al servici dels germans. Si viuen així el seu sacerdoci, el do que han rebut es convertirà en un do per al poble cristià. Us convide a pregar per ells.