L'activitat política al servei de la persona

En la seua visita apostòlica a Espanya, el papa Lleó XIV no sols es va dirigir a l’Església, sinó que va tindre ocasió per a oferir diferents missatges a la societat i als seus representants en les institucions polítiques de l’Estat. Especialment significatiu va ser el seu discurs en les Corts Generals, en el qual va parlar amb l’actitud de qui sap que ha de respectar «la missió pròpia de les institucions i la legítima responsabilitat dels qui han rebut el mandat de legislar». És segurament este to de respecte i diàleg el que va provocar eixa reacció positiva davant les seues paraules que a tots ens va sorprendre. El Sant Pare va dir el que havia de dir sense ofendre a ningú i sense una altra intenció que presentar la proposta cristiana i oferir una reflexió de naturalesa ètica sobre els fonaments, els límits i la missió del poder polític. En actuar d’esta manera, el Papa ha volgut dialogar amb la societat i servir també a la missió de l’Església, que no és una institució allunyada de la vida de les persones, sinó que «camina amb la humanitat, compartix les seues esperances i les seues ferides, escolta els interrogants de cada època i es deixa interpel·lar per tot el que concernix l’existència dels hòmens i dones de hui». En este discurs, Lleó XIV va tractar tots els temes que preocupen l’Església en el seu diàleg amb la societat: la situació de la família, que ha de ser sostinguda; el valor de la vida humana, que ha de ser reconeguda com un valor fonamental; la missió de les institucions educatives, que han de respectar el dret dels pares a elegir el tipus d’educació que desitgen per als seus fills; el drama migratori, que ha de ser abordat no únicament com una qüestió econòmica, sinó des d’una perspectiva eminentment moral, per la qual cosa ha d’evitar-se qualsevol discriminació sobre la base de l’«origen nacional, ètnic, religiós, lingüístic, econòmic o social»; l’aspiració de la humanitat a la pau, per la qual tots hem de lluitar; la necessitat que en la vida política es desarme el llenguatge perquè la discrepància no comporte menyspreu o humiliació; i la llibertat religiosa, que ha de ser escrupolosament respectada i positivament valorada per les autoritats públiques. Quan l’Església parla d’estos temes, no ho fa amb una intencionalitat directament política, sinó pel desig de defendre la dignitat de tota persona humana, que no depén de cap concessió de l’Estat, ni pot «quedar subordinada a consensos socials mudables o al vaivé de les majories de cada moment». D’esta manera, «el dret es convertix en empar de tots i en garantia enfront de la imposició d’interessos particulars». La Doctrina Social de l’Església pretén ser una contribució al bé comú, que «és la forma social de la dignitat humana» i que ha de ser també l’objectiu de tot compromís polític, de manera que s’establisquen les condicions necessàries perquè les associacions i les persones arriben a la seua perfecció. Això significa que el poder polític mai pot ser absolut, sinó que té uns límits que no pot ignorar. Estic convençut que, si este missatge fora acollit, el clima de la nostra vida política milloraria molt.