Sant Francesc d'Asís

El pròxim 4 d’octubre es compliran 800 anys de la mort de sant Francesc d’Assís, un sant que, de tal mode va reflectir en la seua vida i en el seu cos al mateix Crist, que s’ha dit d’ell que era un altre Crist. Tota la seua vida va ser un camí constant de conformació amb Jesús pobre i crucificat. El seu testimoniatge i el seu missatge són un camí per a l’Església de tots els temps i, per això, la seua figura no ha perdut actualitat. Va nàixer a Assís en 1181 o 1182, en el si d’una família burgesa. Era un home del seu temps i compartia les preocupacions del seu moment històric: va participar en la guerra entre Assís i la veïna Perugia (1202-1203) i va tindre les aspiracions normals dels jóvens del seu temps: ser cavaller i aconseguir un títol nobiliari. No obstant això, el Senyor l’havia elegit per a una missió en favor de l’Església, i el va portar a recórrer un camí interior que el portaria a canviar de vida i de plans. En eixe camí interior podem distingir quatre moments: en primer lloc, quan va ser fet presoner en la guerra, es troba amb si mateix. L’experiència de la presó el marca, però desitjós d’aconseguir el títol de noble, vol anar a les croades. És llavors quan sent en somni el Senyor: “Francesc, què és millor, servir al Senyor o a l’esclau?”. Contesta: “Al Senyor”. El Senyor li diu: “Què fas ací? Torna a Assís i allí se’t dirà el que has de fer”. El segon moment esdevé quan el seu cor s’obri al pobre que havia entrat a la botiga del seu pare a demanar almoina, i al leprós amb el qual es troba durant un passeig pel camp. En els dos casos sent una primera reacció de rebuig, però reacciona davant eixe sentiment: va donar un grapat de monedes al pobre i va abraçar i va besar al leprós. Havia descobert a Crist pobre en el pobre i a Crist malalt en aquell leprós. Després de trobar-se amb si mateix i amb els pobres, té lloc la trobada amb Crist. Mentre pregava a l’ermita de Sant Damià, Jesús li parla: “Francesc, repara la meua Església que, com veus, amenaça ruïna”. La primera reacció és reparar l’ermita de Sant Damià i altres. Uns anys més tard s’adonarà que l’Església que ha de restaurar és la de “pedres vives”. Esta trobada amb el Crucificat és essencial per a ell, perquè el portarà a una identificació amb Crist pobre i humil. El naixement de Crist a Betlem en summa pobresa, i la identificació amb el Crucificat, fins al punt de portar en el seu cos les marques de la seua passió, són els eixos de la seua espiritualitat cristològica. Este camí de trobada amb el Senyor el portarà també a estimar a l’Església. Francesc se sent vinculat a l’Església i vol viure en comunió amb ella. Va voler que el seu bisbe i el Papa conegueren el seu estil de vida i l’aprovaren. Però desitjava també que l’Església recuperara un rostre autènticament evangèlic. Un dia sent predicar sobre l’enviament de Jesús als seus deixebles: “Quan aneu pel món no porteu ni or, ni plata, ni alforja, ni bossa, ni pa, ni dos túniques, ni bastó…”. I exclamarà: “Això és el que jo vull, això és el que jo busque, això és el que en el més íntim del cor anhele posar en pràctica”. I comença a viure-ho amb alegria. La seua alegria i la seua senzillesa evangèlica van contagiar a altres. Molt prompte se li unixen els primers companys, que per a ell “són un regal del Senyor”. Que el testimoniatge de San Francisco ens il·lumine en el nostre desig de viure l’Evangeli cada dia amb més senzillesa i autenticitat.