ENCONTRE “TEIXIR XARXES AMB EL MÓN DE LA CULTURA, DE L’ART, DE L’ECONOMIA I DE L’ESPORT” (I) (diumenge 7 de juny de 2026 Madrid)

Eminència, benvolguts amics i amigues: És un plaer trobar-me amb vosaltres en este lloc, un espai que no sols acull activitats esportives, artístiques i culturals, sinó també emocions profundes de l’ésser humà: l’alegria, l’admiració, l’entusiasme i l’esperança, així com la tristesa i la frustració. En este bell país és impossible no admirar l’empremta de creativitat que recorre la seua història i dona forma a la seua identitat. Una bellesa visible en les seues ciutats, en els seus carrers, monuments, places i jardins, en les seues universitats i esglésies, en la música, la pintura, la dansa i en la seua gastronomia. Ací també es percep l’ànima de les generacions que van transformar el paisatge i li van donar un rostre propi, i això ens revela en cada traç la intel·ligència i la voluntat que resideixen en l’ànima humana. Després de contemplar amb deteniment estes meravelles creades per les generacions anteriors, sorgeix inevitablement una pregunta que ens interpel·la a tots: quina herència estem deixant al futur i, per tant, quin tipus de comunitat estem construint? He escoltat amb molt d’interés cadascuna de les intervencions dels participants en la taula; coincidisc amb vosaltres. La nostra societat, en efecte, posseeix una extraordinària capacitat per a produir, innovar i comunicar; tanmateix, sembla que encara necessitem aprendre a custodiar l’ànima d’allò que genera. Altrament, correm el risc de ser experts en els mitjans i eficaços per a produir, però incerts sobre el perquè, per a què, amb qui i per a qui es produeix. En este context, l’Església, conscient tant dels seus encerts com dels seus errors al llarg de la història, desitja mantindre’s en diàleg amb el món contemporani. En l’ADN de la humanitat està arrelat el desig del bé, de la bellesa i de la veritat; i és a partir d’esta aspiració profundament humana i de la nostra experiència plurissecular que l’Església proposa camins per a una vida digna i el bé comú. Amb este propòsit, sant Pau VI va afirmar davant les Nacions Unides que, independentment de l’opinió que es tinga del Pontífex de Roma, és ben coneguda la seua missió. Com a «experta en humanitat», l’Església no es desentén de res que siga veritablement humà (cf. Gaudium et spes, 1). Per esta raó, «l’actitud de diàleg és part integrant de la seua vocació» (Magnifica humanitas, 2). Hui constatem com la qüestió decisiva continua sent la mateixa: què significa ser veritablement humà?